Inici‎ > ‎

El soroll no hauria d'impedir que s'escolti la música

3 d’abr. 2017, 20:42 publicada per Miguel Angel Baeta Monforte   [ actualitzat el 4 d’abr. 2017, 5:07 ]
Han passat (estan passant) moltes coses durant aquest segon trimestre, però com us dèiem fa uns dies, sentim com que les hem compartit menys, com que de vegades us ha arribat la informació tard i de maneres que potser no eren les més adients... I ens sap greu.

Ens sap greu perquè de vegades el que ha arribat és el soroll i no la música que hi ha darrere i que hem pogut gaudir en el dia a dia del centre. Perquè és cert que hi ha hagut conflictes que han fet soroll (i per una mala comunicació, potser a vegades han fet més mal del que haurien d'haver fet), però si ens aturem, si com en les primeres cançons dels Jesus and Mary Chain som capaços de travessar el mur de soroll i distorsió, podrem sentir les melodies senzilles i sensibles del que el nostre centre ha arribat a construir en aquests primers mesos d'existència.
Pot semblar que no hi ha hagut conseqüències, que no s'ha fet res, que hi ha una absència de límits... però això no és cert. Això és deixar-se portar pel soroll que provoquen situacions puntuals d'un nombre molt (MOLT) petit d'alumnes.
pensar
S'ha fet molta feina durant tot aquest temps. Una feina que potser no hem sabut comunicar-vos, però que hi és: diàlegs amb alumnes, hores i hores de Trobada i altres espais d'aprenentatge on hem reflexionat i construït les normes que ens han d'ajudar a conviure al centre. Hem fet perdre el dret a estar amb els seus companys i companyes a aquelles persones que han decidit faltar el respecte, hem parlat amb les seves famílies, ha actuat l'Observatori del Benestar, hi ha hagut persones que també han perdut el dret a fer sortides. Hem generat espais on hem intentat reconduir comportaments disruptius. Sempre que alguna situació ultrapassava el que era tolerable (com en el cas dels patins trencats), hem actuat (que no reaccionat) buscant sempre crear espais de debat i reflexió per tal de trobar de manera horitzontal (i no de l'adult a l'infant) solucions que tothom pogués fer seves.

Hem actuat, doncs, de manera meditada, tranquil·la i no sancionadora, intentant ser coherents amb els principis que des d'un principi hem volgut que fossin els del nostre institut. Penseu en els mòbils: hi ha hagut una conseqüència que ens ha estat fàcil d'administrar perquè estava legitimada i entesa per l'alumnat que fa que el mòbil ara no sigui un problema. O en les muntanyes de paper i la situació als lavabos del primer trimestre. Tot això va desaparèixer perquè vam aplicar conseqüències. En quants centres hi ha paper als lavabos de 1r d'ESO sense que hi hagi més problema? 

Al nostre centre hi ha una conseqüència ben clara que és intentar fer sentir-se bé a l'alumnat, malgrat que no faci les coses bé i això ja ha calat i és una conseqüència poderosa. El nostre centre no genera tensió a l'alumnat i això és un bé preuadíssim. Els espais ja no són agredits, recordem el primer racó del benestar? Va haver-hi una conseqüència i el segon és respectat. Igual que el taller, el laboratori o els lavabos. Quantes pintades tenim als lavabos?

Però això no és suficient. No ens podem quedar aquí. Entre altres coses perquè nosaltres no estem a gust i no ho estem perquè el nostre alumnat necessita més calma per treballar i progressar des del punt de vista personal i acadèmic com en qualsevol altre centre. No acabem d'estar satisfets malgrat el que ja hem avançat perquè encara hi ha faltes de respecte vers les instal·lacions. Sí, sovint, en marxar a última hora de la tarda, hi ha massa papers per terra i els espais estan desordenats.
Per això seguim actuant, volem seguir fent coses per tal de seguir avançant i millorant.

És per això que després de parlar molt entre nosaltres, de reflexionar i donar moltes voltes hem comunicat al nostre alumnat que com a responsables últims del seu benestar i aprenentatge en l'institut havíem pres una sèrie de decisions encaminades a millorar la convivència en el centre.

La decisió més sorollosa (un altre cop el soroll) és la d'acceptar els quatre cursos assignats al centre i desfer el cinquè que com a equip docent havíem desdoblat per a millorar les ràtios a l'aula: després de dos trimestres hem comprovat que un centre petit com el nostre, amb només un curs, li és massa costós aquest desdoblament. I que acceptar els quatre ens permet la possibilitat de gestionar molt millor aquest alumnat que no només ha decidit no treballar, sinó que sovint no deixa treballar als seus companys.

Podem arribar a acceptar (després de comunicar-ho a la seva família, és clar) que un alumne o una alumna no vulguin treballar, però no podem tolerar que la seva decisió vagi acompanyada per una actitud que faci que altres companys o companyes tampoc puguin fer-ho. Per tant, creiem que aquest alumnat ha de perdre momentàniament el dret a estar amb la resta d'alumnes a l'aula, ha de sortir, però no per relaxar-se i quedar-se al passadís. Ha d'anar a una altra aula, reflexionar perquè ha sortit i treballar fora de la seva aula i sense els seus companys i companyes.
I a més a més, aquesta situació s'ha de comunicar en «temps real» a la seva família per tal que aquesta estigui assabentada i col·labori amb nosaltres perquè el seu fill o la seva filla no hagi de tornar mai més a sortir del seu grup.

Evidentment, aquestes mesures que prenem, les prenem perquè creiem que hem de donar resposta a una situació de soroll. Però no volem renunciar al debat, a la reflexió, a escoltar al nostre alumnat, a buscar entre tots i totes solucions a aquestes situacions puntuals... perquè aquest soroll no pot impedir que gaudim de tota la música que s'ha aconseguit al centre, que només ens fixem en el soroll. No seria just per a la immensa majoria del nostre alumnat que amb les seves bones pràctiques han fet d'aquest institut un institut on aprenem a ser millors persones cada dia.
lectura
Comments