Idees que ens inspiren


«Pensant en els altres» amb Toshiro Kanamori

28 de febr. 2017, 4:40 publicada per Miguel Angel Baeta Monforte   [ actualitzat el 31 de gen. 2019, 0:24 ]

Una escola, trenta-cinc alumnes a classe, un professor, Toshiro Kanamori, i un objectiu: SER FELICES i aprendre a pensar en els altres.

«Les petites virtuts» de Natàlia Ginzburg

28 de febr. 2017, 4:28 publicada per Miguel Angel Baeta Monforte   [ actualitzat el 31 de gen. 2019, 0:25 ]

Simplement: una delícia.
Natàlia Ginzburg

Un assaig d’unes poques pàgines no es pot deixar de llegir si comença dient coses com aquestes: 

«Pel que fa a l’educació dels fills, crec que no se’ls ha d’ensenyar les petites virtuts sinó les grans. No els hem d’ensenyar l’estalvi, sinó la generositat i la indiferència vers els diners; no la prudència, sinó el coratge i el menyspreu del perill; no l’astúcia, sinó la franquesa i l’amor a la veritat; no la diplomàcia, sinó l’amor al proïsme i l’abnegació; no el desig de l’èxit, sinó el desig de ser i de saber.» 

Però sense cap mena de dubte és de lectura obligatòria si acaba amb aquestes altres: 

«Aquesta és l’única possibilitat real que tenim de ser-los útils d’alguna manera en la recerca de la seva vocació: tenir nosaltres mateixos una vocació, conèixer-la, estimar-la i servir-la amb passió, perquè l’amor a la vida engendra amor a la vida».

Us desafiem a llegir aquest text imprescindible sense emocionar-vos en arribar als últims paràgrafs. ;oP

El perquè d'un logotip, el perquè d'una cita

28 de febr. 2017, 3:22 publicada per Miguel Angel Baeta Monforte   [ actualitzat el 31 de gen. 2019, 0:24 ]

lluerna

Va coincidir que mentre estàvem iniciant la construcció d'aquest projecte educatiu que és el nostre centre, alguns de nosaltres estàvem llegint el llibre «La supervivencia de las luciérnagas» de Georges Didi-Huberman... Bé, en realitat no va ser una coincidència fruit de l'atzar, sinó una recomanació de les coordinadores de Cinema en Curs, la Núria Aidelman i la Laia Colell, quan els hi vam comentar que s'obria davant nostre la possibilitat de promoure un nou institut. 

En aquest llibre el filòsof francès parteix d'una imatge de Pasolini en un dels seus últims articles: davant de la complexa i depriment realitat italiana es manifestava l'italià profundament pessimista. Sentia que en els seus (els nostres, encara) dies, el poder, la uniformitat cultural s'agitava triomfal en forma de grans llums cegadores, mentre que els pobles i la seva diversitat cultural havien desaparegut: la seva llum era com la d'una lluerna en mig d'una llarga nit il·luminada pels grans focus dels mitjans de comunicació i una societat alienada, encaminada al consumisme i la dissolució de la diferència. 

Didi-Huberman renega d'aquesta visió pessimista de Pasolini i creu que encara hi ha possibilitats, que encara és possible la supervivència de les lluernes i la seva resistència en mig del fulgor cegador dels focus. Una resistència que busca formar comunitat mitjançant l'únic combustible possible: la nostra capacitat d'imaginar. Només la imaginació ens permet posar-nos en el lloc dels altres i ampliar així la nostra pròpia manera de pensar. 

Ens agradaria ser capaços de deixar d'acontentar-nos a descriure el NO d'aquests focus, per començar a dir el a la nit, a una nit plena d'estrelles. 

I aquí és on volem estar.

Ens reunim amb les famílies

20 d’oct. 2016, 8:21 publicada per Miguel Angel Baeta Monforte


Continuem donant-li voltes als mòbils... Avançant lentament, però amb seguretat!

7 d’oct. 2016, 11:12 publicada per Miguel Angel Baeta Monforte

Recordeu que fa uns dies escrivíem una entrada en relació al tema dels mòbils en aquest bloc? Doncs... ni molt menys va ser una cosa aïllada que ja tinguem oblidada. Ara us ho explicarem amb més deteniment...

Però potser per fer-ho, cal abans començar explicant que al Maria Espinalt ja hem començat amb les matemàtiques, el català, el castellà, l'Anglès...i tanmateix continua sense aparèixer aquesta cosa tan pròpia de la vida escolar com és «l'agenda». Passa que, juntament amb les matèries pròpies del currículum hem començat amb algunes altres coses que, tot i ser bastant invisibles, al nostre judici són molt més importants. En particular volem ressaltar aquí una d'elles: LA RESPONSABILITAT. Els vostres fills i les vostres filles es fan grans, volen cada cop més llibertat i... aquests «privilegis» d'adult han d'anar acompanyats d'un requeriment al qual tots els adults hauríem d'estar sotmesos: la responsabilitat. Perquè entenem que aquesta és la manera sana, correcta i l'única possible de fer-se adult i ser feliç. En això estem ara. Treballant el gran salt que suposa passar del control extern a l'autocontrol i l'autonomia que caracteritza l'estadi adult de la vida. Un gran pas aquests i no gens fàcil en alguns casos (de fet alguns dels vostres fills i filles tot i voler més llibertat intenten escapolir-se de la responsabilitat i delegar-la encara en nosaltres, els adults del centre). Aquesta és la raó per la qual el nostre alumnat no porta agenda ni cap element de control extern. Estan en el procés d'entomar les regnes per si mateixos/es. Ara bé, que ningú s'espanti. No estan sols en aquest repte. El professorat no ha desaparegut ni defugen la seva tasca. Simplement hem canviat el rol habitual i ara estem ben a prop observant el procés per acompanyar-los/les i ajudar-los/les. Aviat en tindreu més notícies. 

Justament el tema «mòbils» ens ha semblat una gran oportunitat per entrenar i practicar aquesta qüestió. Cert és que el professorat podíem haver decidit simplement prohibir el seu ús i haver-nos dedicat a les matemàtiques, el català, l'anglès... Però ens ha semblat molt més interessant aprofitar aquesta avinentesa per treballar aquest tema de la responsabilitat. Ja ho hem dit d'altres vegades: com educadors/es que pretenem l'autonomia responsable del nostre alumnat entenem que nosaltres no hem de fer res que els vostres fills i filles puguin fer per si mateixos/es. D'aquesta manera els situem en un context que els empeny a desenvolupar-se. Per descomptat, repetim, no hem desaparegut de l'escena, estem al seu costant ajudant-los/les a fer el pas. Prohibir haguera estat molt més ràpid. Però d'aquesta manera l'únic aprenentatge que haguessin pogut fer al respecte és simplement obeir. Com ja sabeu, nosaltres pensem que el que els hem de fer aprendre és a pensar i a decidir. Aquí és on estan ells i elles ara. De fet és on estem totes i tots. Vosaltres també i, en part, aquest missatge és per demanar-vos que ens ajudeu a ajudar-los/les. La comunitat del Maria Espinalt ara mateix està en procés de decidir quina política seguim en relació als mòbils durant les hores lectives (això inclou el pati!). El treball que està fent l'alumnat en l'EAG «Pantalles» (podeu seguir-lo en el Google Sites que hem elaborat per a tal cas, demaneu al vostre fill/a que us ho mostri) té com a objectiu acordar unes normes d'ús de les «pantalles» a l'institut. Són diverses les tasques que l'alumnat ha de realitzar en aquest sentit. A més a més d'abordar i analitzar els avantatges i inconvenients que les pantalles presenten en el nostre dia a dia, també han de posicionar-se al respecte. Més encara, un altre encàrrec que tenen és recollir l'opinió d'una part important de la comunitat educativa: la vostra, la de les seves famílies i per a tal fi han dissenyat un qüestionari que us han de fer arribar (i si no ho fan, exigiu-lo!). Per descomptat que el professorat també tenim la nostra posició al respecte! 

Aquesta és la manera de fer que ens agrada, ja ho sabeu perquè ho repetim cada vegada que tenim ocasió: co-construint el centre decisió a decisió (al cap i a la fi nosaltres ens creiem de debò això de la democràcia!) fins i tot aquelles que susciten més polèmica i amb això de les «pantalles» ja tenim clar en quina ens hem ficat....  De fet no és l'única cosa que ara tenen entre mans els vostres fills i filles i sobre la qual han de decidir. Qui diu les pantalles també diu el «silenci» i «el clima de treball» necessari per poder treballar correctament a l'aula... Com podeu imaginar decisions molt importants i gens fàcils de prendre que marcaran el desenvolupament d'aquest curs. Més encara si tenim en compte que molts d'ells i d'elles s'estrenen en això de prendre decisions. Així que, perquè tot rutlli com cal no tenim més alternativa. Com adults i referents seus que som l'única cosa que ens podem demanar ara mateix és... Ajudem-los/les! 

P.D. I si algú no té molt clar com pot ajudar en aquest sentit, que es posi en contacte amb nosaltres.

Nomo... Símo... Nomo... Símo... Pensem-ho. Eduquem!

20 de set. 2016, 2:41 publicada per Miguel Angel Baeta Monforte   [ actualitzat el 20 de set. 2016, 3:28 ]

Ja ha passat la primera setmana de curs del nostre nou institut. Durant aquests dies ja hem viscut de manera concentrada i intensa un bon nombre d’experiències i emocions de tots els colors. Experiències i emocions que com era d’esperar, cadascuna de les persones que formem part d’aquesta comunitat d’aprenentatge hem viscut de manera diferent.

Una d’aquestes situacions ha estat l’ús dels mòbils per part del nostre alumnat al centre.
Reflexionem, eduquem.

Un dels principis educatius que ens ha mogut des del començament d’aquest projecte ha estat el de la co-construcció d’aquest centre i, en particular, creiem que les normes només tenen sentit si són assumides i acceptades per qui ha d’acatar-les. És per això que d’entrada no hem volgut parlar (encara) de límits ni normes amb el nostre alumnat. Hem preferit que durant aquests primers dies l’alumnat s’autoreguli a si mateix i de mica en mica, a mesura que vagin apareixent els conflictes els anem resolguent entre tots i totes, trobant camins per a evitar que es tornin a reproduir… i la veritat és que estem contents dels resultats: en general, sense haver hagut de parlar de normes, els i les alumnes del Maria Espinalt s’han comportat de manera educada i respectuosa amb la resta de persones que formen aquesta comunitat i el (desgraciadament) mínim material i els espais (poc dotats) del centre.

Tanmateix, davant d’aquesta absència de normes, una bona part del nostre alumnat ha començat (després de la sorpresa inicial davant de la nostra permissivitat) a fer un ús dels mòbils que a algunes persones ens ha preocupat.

I està bé que ens preocupi, però potser no ens hauria d’angoixar: És normal que algú que hagi estat acostumat a la prohibició, de sobte, davant de l’absència d’aquesta, faci un ús excessiu.
D’altra banda, també és cert que aquest ús excessiu comporta unes formes de relació que potser no són les més desitjables dins d’un espai d’aprenentatge com és el nostre pati o els passadissos.

Davant d’aquesta situació de preocupació és fàcil caure en la temptació de la prohibició, de demanar a les famílies que no deixin portar els mòbils al centre, de no deixar treure’ls, de confiscar-los, de… Però creiem que aquesta no és o no hauria de ser la solució. Creiem que la solució passa per la reflexió i l’educació: hem d’ensenyar (a vegades aprendre també) a fer un ús racional, sa i respectuós d’un aparell que en poc temps ha invadit les nostres vides. I potser, un cop més, allò que fem a l’escola vagi a contracorrent d’allò que passa més enllà de les nostres portes, però això no pot ser una excusa per a no intentar educar al nostre alumnat: que la televisió, per exemple, tingui molta d’audiència no treu la responsabilitat dels espectadors i espectadores de criticar els seus continguts.

És per tot això que l’equip de professors i professores del centre us volíem dir, primer, que estem al cas de la situació, observant i prenent nota del comportament del nostre alumnat al respecte. Segon, que no ens angoixa, però ens pre-ocupa: hem iniciat un procés de reflexió. I, tercer i potser el més important, que aquesta reflexió seriosa oberta sobre l’ús dels mòbils s’ha d’ampliar a vosaltres, les famílies. Nosaltres, sense la vostra col·laboració en aquest tema (com en altres molts temes), no aconseguirem educar en aquest ús responsable que desitgem pel nostre alumnat, els vostres fills, les vostres filles.

1-6 of 6